Histèries d'alta volada

Aterra discretament a Barcelona l'apocat Maurici Azucena, president del consell d'administració i conseller delegat d'AENA, un querubí flonjo descendint dels cels socialistes, la cúpula espanyola de ferro instal·lada sobre el show de Truman català. Azucena és un home 51% públic i 49% privat, una rèplica de l'empresa que presideix. Estem davant d'un home d'estat que remena les cireres, que calla les coses que tots voldríem saber. Segons afirma en Sensat des del pedestal de les seves inquietuds intel·lectuals se li ha ficat entre cella i cella que vol relacionar-se amb una musulmana tradicional, a veure com són al llit, té ganes d'esbrinar si l'Imam explicava alguna cosa que la resta de simples mortals no sabem.
----------------
Durant aquesta primera temporada de deu episodis que ara finalitza, la Noèlia Arrotea ha tocat de cara els temes més controvertits del país: el món del cava, el Liceu, el Barça, les escoles de negocis, la banca catalana, la pederàstia, l'Opus Dei i els Jesuïtes, el món editorial, TV3, Junts i Esquerra i els mitjans de comunicació, l'Ajuntament de Barcelona d'Ada Colau i el Hard Rock Cafe, la Copa Amèrica de vela i el govern de Jaume Collboni, l'economia blava i Vox Catalunya, l'ampliació de l'aeroport, la immigració, l'espanyola i l'estrangera, el PSC del president Illa com a president de la Generalitat de Catalunya, la Fèria d'Abril a Catalunya i Aliança Catalana. La Noèlia ens ha retratat també, al llarg dels deu episodis, la Barcelona actual des de la seva base d'operacions al Born: la consulta del carrer Jaume Giralt i la masmorra del carrer Copons. S'ha especulat molt sobre "la gran novel·la de Barcelona". Però és que no hi ha una sola Barcelona, sinó moltes, superposades i calidoscòpiques, sovint enfrontades o ignorades entre si, com diu en Xavier Díez. No existeix Barcelona, sinó com ens recordava l'enyorat Manolo Vázquez Montalbán, Barcelones, en plural, amb una dimensió més que polièdrica, amb una substància inaprehensible, amb un tacte esmunyedís. Ningú al país escriu ficció tan frec a frec amb l'actualitat del nostre present i amb tanta valentia com ella. Els seus relats s'avancen fins i tot al periodisme d'investigació nostrat. Una provocadora barreja entre realitat i ficció, ben informada, que denota un coneixement profund de les misèries de l'establishment català. Una lectura que val la pena i que esdevé una font de primer ordre per reconstruir la història d'un temps i d'un lloc concrets. La psicòloga, immigrant més o menys il·legal, és una dona desacomplexada en la seva manera de ser, sense inhibicions socials ni sexuals i amb un instint primitiu de justícia.
Pablo Odell, editor

És difícil trobar el teu lloc quan tens una germana bessona idèntica i dues una mica més grans, que també ho són entre elles. Al final, un desgavell on tothom s'assemblava i ningú sabia qui era qui. Una mica com en aquesta història. El pas a l'adolescència fou convuls, totes quatre germanes es revelaren com noies sexualment molt actives. Els joves de Mendoza, a l'Argentina, felicitaven efusivament el senyor Arrotea per la seva contribució al benestar de la ciutat; ell no s'ho prenia gaire bé. La seva mare deia que sempre havien volgut un nen, però es va haver de conformar amb quatre femelles arribades en dues tongades de bessones. Tampoc va encaixar a Buenos Aires, capital federal de l'Argentina, on desenvolupà les agosarades primeres passes de la seva trajectòria professional; allò tan trencador d'allitar-se amb el seu cap, que a més a més estava casat. N'estava molt enamorada, ell també, d'això n'està segura, aquestes coses les dones les sabem. No es podia divorciar, la seva esposa patia un càncer terminal que no s'acabava mai. No tenien cap possibilitat de reeixir, però ambdós eren tossuts, molt tossuts. També hi havia la diferència d'edat. Van ser anys de baralles contínues, traïcions imaginades, crits i gresques alcohòliques. S'estimaven malament, bevien massa, follaven de manera addictiva i tendien a culpar-se l'un a l'altra de la seva infelicitat. Insistien en l'error, el seny era el seu enemic. Tot va acabar de petar arran d'un escàndol financer a l'empresa d'assegurances que ell dirigia; xecs de clients de la Noèlia que rebotaven, pòlisses inexistents... El cas és que la Noèlia va desaparèixer. No li agradà Buenos Aires, una ciutat que és massa capital, juxtaposició de barris distints, separats per línies de classe fins a convertir-se en una vila a pedaços. La Noèlia s'identifica amb Barcelona, la defensaria amb dents i ungles, amb la fe del convers, com l'aferrissada independentista que ha esdevingut. S'hi troba a gust, a l'antiga Barcino, a la vora del mar. Sobretot a Ciutat Vella, el barri sorollós, obert vint-i-quatre hores, del cop de peu a la canyella, dels robatoris a turistes desprevinguts, de les corredisses de colles de manters que en fan dos com ella, de les dones embriagades que pixen pel carrer a la gatzoneta, de les platges nudistes de tots contra tots i dels petits locals de música en viu on se sent com a casa. És ella qui està al darrere d'aquesta història de la psicòloga del Born.